Making noise since 2011

Si estàs interessat en algun disc o tens distri i vols fer intercanvi:

envíans un correu a saltamarges@saltamarges.cat

Merci per col·laborar a mantenir viva la música!

Bonestorm

Hardcore/Punk,
Vic

PRÒLEG

La plana de Vic és un lloc de merda. Els estius són secs i calorosos com el ventre de l’infern. Els hiverns són humits i boirosos, amb un fred que se’t fica a dins i et fa odiar haver nascut. Però el pitjor és la gent que hi viu. Porten el conservadorisme catòlic incrustat a l’ADN, desconfien, jutgen i critiquen, et foten el dit a l’ull en to de broma, o et llancen palades de merda quan et gires d’esquena. Així és com ens hem criat i, en part, això és el que som.

Però la plana de Vic també pot ser el millor lloc del món. Si tens 17 anys i dos dits de front el més normal que estiguis emprenyat com una mona, i si el teu entorn és tan monstruosament hipòcrita com ho era el nostre, segurament buscaràs la manera més ràpida, directa i contundent de cagar-t’hi al damunt. I és que la cridòria Hardcore té molt més sentit en un entorn que no està predisposat a encaixar-la que enmig d’una escena on tothom pensa igual. Per això, si tens 17 anys i una banda de Hardcore/Punk, la plana de Vic pot ser un lloc meravellós.

Són molts els que han fet aquest camí abans que Bonestorm, gairebé ho podríem considerar una tradició local, el ritual de pas dels adolescents inadaptats de la plana: fer un grup de cridar fort i sortir corrent. Normalment duren 3 anys. Després es dissolen i cadascú s’espavila com pot.

També passa de tant en tant que un d’aquests marrecs insolents i ressentits (llegeixi’s FRANCESC GARCIA) se’n va a viure a Barcelona, fa amics guais, freqüenta una escena on tothom és de la seva corda i les ganes de molar se li escapen de les mans. O potser no. Potser és capaç de mantenir el vincle amb el seu grup de la plana de Vic, trencar el sostre creatiu del putu hardcore i posar-se a buscar alguna cosa que soni pròpia, unes guitarres, unes melodies, unes històries i una manera d’explicar-les. Això ja és molt més rar i sorprenent, i és exactament el punt on es troben els Bonestorm. O més ben dit: és el lloc que ha habitat—a la seva manera tràgica i dispersa—en Francesc Garcia durant els últims dos anys.

No és fàcil deixar de ser la persona que tothom es pensa que ets per començar a ser tu mateix, i el que val per a un individu també val per a un grup de música. Bonestorm han trencat amb les fórmules que ells mateixos s’havien imposat per fer unes cançons que sonin com sonen les seves vides, a moments tristes, a moments èpiques, tontorrones, atabalades, reflexives o ingènues. Per això escoltar L’escala circular em posa la pell de gallina, perquè les emocions que transmet són reals, són veritats personals expressades amb tota l’honestedat sonora i literària que els tres dropos dels seus autors són capaços de reunir. Poder gaudir d’un disc així en un entorn com l’underground català, poblat d’imitadors que aspiren a ser la versió autòctona del seu grup guiri preferit, és un autèntic regal.

Així, per resumir i ordenar la cosa, diré que:

-L’escala circular és haver estat adolescent a la plana de Vic i haver sobreviscut.

-L’escala circular és haver-se deixat enlluernar pel guaiisme barceloní(i gracienc!) i haver entès que no n’hi havia per tant.

-L’escala circular és haver deixat enrere la secta del hardcore sense oblidar, ni per un moment, totes les coses meravelloses que t’ha donat.

-L’escala circular és tenir el valor i la fermesa de fer el disc que sempre has volgut fer i que ningú es pensava que series capaç de fer.

-L’escala circular és el meu nou disc preferit.

-L’escala circular és la meva puta vida.

Ramon Mas

P.D. Sí, ja ho sé, Bonestorm és un nom de merda, però pensa-hi dos minuts i t’adonaràs que tots els grups que t’han canviat la vida tenen noms de merda.